En aquests temps de pantalles i entorns digitals, en els que la natura ens fa males passades, la Castanyada és una festa tradicional que corre el risc de quedar desdibuixada.
Encara no fa tants anys la tardor era una època de l'any en que la terra i les plantes s'adormien a poc a poc per donar pas a aquest període de pausa i repòs que és l'hivern. Ara, en canvi, la tardor es vesteix de màniga curta i té més fulles verdes que fulles seques.
Tots recordem els nostres difunts, sí, però ja no ho fem de la mateixa manera. Serà que la religió ja no ocupa tan d'espai a les nostres vides o que carreguem masses dèries per donar-nos un respir i conectar-nos amb el nostre passat.
Però malgrat tots els canvis, i per molt que ens pugui semblar quelcom d'altres temps, si alguna cosa caracteritza la Castanyada és que és una festa familiar, una festa de compartir.
Uns preparen fruita, d'altres fan els panellets, hi afegim uns bombons per endolcir i, amb una mica per part de tots, aconseguim que tothom tingui la seva paperina de castanyes torrades. Un esforç col·lectiu per aconseguir una cosa tan senzilla com asseure'ns plegats i compartir bon menjar.
I ja en tenim un altre, un altre dia a l'escola on 1+1 sumen molt més que 2.
Preservar les tradicions és cosa de tots. Demana esforç i pot provocar més d'un maldecap, però també ens regala molt d'enginy i bones dosis d'entusiasme.
Gràcies a totes aquelles persones que ho han fet possible.
